Balsamera de vidre: un punt de sofisticació en el ritual funerari

En els cementiris on eren enterrats els emporitans difunts en els primers segles de l’imperi romà, segles I-II dC, dominava el ritual de la incineració per sobre del de la inhumació, amb molta diferència.

El cos del difunt era rentat i ungit amb olis o ungüents perfumats. Un cop incinerat, les cendres eren recollides i dipositades en recipients de ceràmica, de vidre o de plom. L’urna era dipositada en una petita fossa, on l’acompanyaven els ungüentaris o balsameres que havien contingut els olis o ungüents amb què havia estat ungit el cos. També podien ser-hi dipositats objectes personals. El conjunt era cobert amb terra i assenyalat per una pedra o un munt de pedres.

D’una d’aquestes tombes d’incineració emporitanes dels segles I-II dC prové la balsamera que avui us presentem. Fa uns 5 cm d’alt i te un diàmetres d’uns 3 ,5 cm. És de vidre bufat amb motlle doble, de color blau, té forma de pinya i està deformada pel foc. Li falten part del coll i el llavi.

Les balsameres i ungüentaris, de vidre o ceràmica, solen ser recipients allargassats, amb coll llarg i una mica de panxa. A l’inici, balsameres com aquesta, amb forma de pinya, de raïm, de dàtil, de cares humanes o de peix, per exemple, procedien tallers del Pròxim Orient: Síria, Palestina, Egipte. Però ja en el segle I dC, tallers orientals s’establiren a la part occidental de l’imperi, és a dir, a la península itàlica, a la Gàl·lia, a Hispània... D’un aquests tallers occidentals va sortir la nostra balsamera.

Els ciutadans de les províncies occidentals podrien disposar dels elegants dissenys egipcis i síriopalestins, però fabricats a casa, amb la qual cosa es feien molt més assequibles. Tot i això, una balsamera com aquesta marcava diferències amb les més corrents. D’aquí el punt de sofisticació que suggeríem.

Peces